sobre els seus sentiments aquests dies de confinament.
Ja portem un mes de quarantena, d’estat d’alarma i a la cosa no se li veu el final; tot està tancat, la solitud impera als carrers. Les cases, per contra, estan plenes i d’elles surten bafarades d’avorriment, de distraccions, de moltes maneres de passar el temps. Tots estem mentalitzats, cal fer-ho, no hi ha alternativa, cal confinar-se i assumir-ho tant com es pugui. Els nostres aliats aquests dies són la televisió, els llibres, els mòbils, el diari, internet… Tot el que ajudi a passar les hores tan lentes com ens passen.
Qui té la sort de tenir mascota li permet de desinflar la situació sortint al carrer una estona. Anar al supermercat a fer la compra també és una vàlvula d’escapament en la qual molts ens hi recolzem. Però la resta del temps el passem tancats a casa; convivim amb els familiars amb una intensitat mai vista; tot és nou, tot és una experiència nova que inevitablement ens porta a reflexionar. És com si fóssim en una situació de guerra.
Ens plantegem aquests dies la possibilitat de morir per culpa d’un maleït virus; no podem defugir aquesta possibilitat. Ho veiem i ho sentim cada dia a la televisió: tants contagis, tantes ucis, tantes altes i sobretot quantes defuncions…! És una realitat; ens pot tocar a qualsevol de nosaltres. Ens fa pensar, ens ho plantegem. Ens preguntem: i si em toqués a mi, com reaccionaria? Estic preparat per afrontar-ho? I sobretot, per assumir-ho?
Tot es relativitza. Si reflexionem destriarem el que és important a la vida del que no ho és tant. El que és necessari i el que és accessori. El que és vitalment essencial i el que és pura distracció. Ens adonem que la nostra vida pot desvincular-se del que és essencial, del que realment importa i convertir-la en un constant exercici de distracció i d’entreteniment.
Passar la vida, que és una obra de teatre, com una representació superficial i insulsa allunyada dels plantejaments que donen sentit a la vida. La crisi del coronavirus ens sacseja existencialment d’una manera brutal: ens ho replantegem tot, des del més important metafísicament parlant fins al que és simplement contingent o irrellevant. És l'hora de la veritat. I dins d’aquest escenari lluminós o tenebrós segons com es miri o segons com es visqui, emergeix un veritable tsunami existencial i moral, que té un nom propi, ja de per si revelador: es tracta de la SOLIDARITAT.
Això és radical; no havia passat mai una mobilització universal com aquesta de voluntats solidàries que es donen suport les unes a les altres fins a cosir un teixit de complicitats que es pot arribar a afirmar que ens salven la vida. Si …, aquesta és la veritable vàlvula d’escapament, la que ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tenim l’espectacle universal i lluminós dels nostres sanitaris que es juguen la vida cada dia per tenir cura de tots nosaltres, perquè ningú es quedi enrere, sense consol i sense atenció. Potser molts que afronten el final de la vida ho fan privats de l’escalf de la família més immediata però que tenen l’ànim i el tracte humà i afectuós de les infermeres, els metges, de tot el personal sanitari. Això ho constatem arreu, en tots els hospitals del món. Fora dels hospitals, la gran demostració de solidaritat és el nostre confinament obligatori i a la vegada voluntari, per tal de protegir els altres d’aquest terrible virus. Al cap i la fi, no tot és tenebrós i negatiu. L’ésser humà de vegades és una capsa de sorpreses que en moments crítics treu de dintre seu el millor de la seva voluntat i dels seus sentiments. Ens adonem que en el fons som millors del que ens pensem i som capaços del pitjor, però també del millor dintre d’aquesta nostra Humanitat.
Per tot això, gràcies coronavirus.
Joan Viñas Viñas
